Nit humida, dia de llàgrimes, de sentits relatius. M'estiro al llit i tanco els ulls, així i tot només penso que tinc ganes d'allunyar-me de tothom, de partir en un viatge cap a l'incertesa improvisat, sense objectius, sense promeses marcades.

Tot al meu voltant és un cercle viciós. L'únic que consegueix que m'evadeixi del dia a dia són les drogues, i em sento estúpida per no afrontar la realitat cara a cara. Però el cel es tenyeix de núvols negres i s'amaga el sol, i això impedeix que avançi. Les amistats ja no són el que eren, dones i mai reps. Em sento tancada en un interminable mar de dubtes, i no en puc sortir.

Tot i així, segueixo al mateix llit, estirada. La quietud de l'habitació és la mateixa. El silenci m'ofega igual que abans. Tanco els ulls de nou i suspiro.

Ara mateix, empendria un viatge i deixaria aquí tot el que durant tant de temps he anat acumulant, les amistats que venen i s'envàn, els amors perduts entre capes de pols, la família. Saps què és l'únic que m'enduria amb mi? A tu. Per què?

Perque sempre que em sento trista i sola,tanco els ulls i m'imagino la teva presència al meu costat; llavors és quan sento que ets l'única cosa que necessito per a ser feliç. Partiria a l'alba amb tu, somrient i sense diners, travessant somnis. Canviant el sentit de l'aire, i deixant volar les meves il.lusions. Els nostres cossos entrellaçats serien l'inici d'un llarg camí sense fi.

Tot i així, emprens el camí sol, sense mi. Vagant pels carrers estrets de la ciutat...

Et necessito al meu costat. I lluitaré perque entenguis que jo només et vull a tu...Et prometo que aconseguiré somriure al pensar en tu. Però dona'm temps.