dissabte, 3 de gener del 2015
TRES POEMAS. AMOR Y DOLOR.
LOPE DE VEGA.
IR Y QUEDARSE
Ir y quedarse, y con quedar partirse,
partir sin alma, y ir con alma ajena,
oír la dulce voz de una sirena
y no poder del árbol desasirse;
arder como la vela y consumirse,
haciendo torres sobre tierna arena;
caer de un cielo, y ser demonio en pena,
y de serlo jamás arrepentirse;
hablar entre las mudas soledades,
pedir prestada sobre fe paciencia,
y a lo que es temporal llamar eterno;
creer sospechas y negar verdades,
es lo que llaman en el mundo ausencia,
fuego en el alma, y en la vida infierno.
RAINER MARIA RILKE.
APÁGAME LOS OJOS
Apágame los ojos: puedo verte,
ciérrame los oídos: puedo escucharte,
y sin pies puedo ir hacia ti,
y aún sin boca puedo implorarte.
Rómpeme los brazos, te tomaré
con mi corazón al igual que con mi mano,
detén mi corazón y mi cerebro laterá,
y si echas mi cerebro a las brasas,
te llevaré en la sangre.
GUIDO CAVALCANTI.
TU M'HAI SI PIENA DI DOLOR LA MENTE
Tu m'has omplert la ment tant de dolor
que l'ànima s'afanya per partir,
i els sospirs que tramet el cor en plor
mostren als ulls que ja no pot sofrir.
Amor, que gran estima té per tu,
diu: <>.
I jo vaig com aquell que no té vida,
que sembla, a qui l'esguarda, home fictici
fet d'aram o de pedra o bé de fusta,
que es condueixi només per artifici
i porta al fons del cor una ferida
que és de la seva mort la marca justa.
TRAICIÓN
Una llum als ulls
Tu entre els meus braços.
Un broll rogent
de les profunditats
de la fosca mina.
M'alço del camp
i les muntanyes escarpades
moren al tocar el cel.
I quan més alt pujo
més s'eixampla el meu sofriment.
*
Roig.
Roig com el raïm coagulat
de la sang fervent
que s'estigma a la vena del meu front.
No m'estimes
com jo t'estimo...
Com la boira de la plana
acaricia els camps estèrils
pregant que el sol eixi
jo t'estimo.
Com el vent estima
les ales de l'ocell;
honestament dubto
que tu m'estimis així.
Per tant sagno
Per ignorar el sentiment teu,
per voler-lo alçar al nivell del meu.
Per pensar tan sols
que soc la lluna del teu sol
com tu ets el sol
de la meva lluna.
No soc més
que una llum que gira fosca
entorn el teu planeta.
Fugaç la llàgrima
que cau únicament per la meva cara
mentre tu balles
al voltant d'una petita creació estel·lar
que jo encara no puc engendrar.
Què soc més
que un cometa que gira
entorn al seu forat negre
i desfila estrelles caigudes
en l'espai buit
Què soc més
que un fruit temptador
com el refugi en una nit de fredor;
un esperit
que mai pots abraçar del tot.
Un fred esglaó del teu llarg camí.
Una tempesta a la muntanya, costosa de vèncer.
Un tremolor als ulls que creix, m'atrapa, m'engoleix...
el sentiment de perdre els nostres moments.
*
Subscriure's a:
Missatges (Atom)