dijous, 3 de febrer del 2011

Lunas al sol


Y entonces, volveré a nacer en cada amanecer.
Y creceré a cada trago que dé...
Últimament m'aixeco cada dia per tornar a dormir,
desperto cap a migdia i se m'acudeix posar-me a pensar, sentar-me prop del mar, sentint el vent, passant les nits entre suor i planys. Els meus records són fum...i els xuclo fins arribar a l'èxtasi que em fa descobrir els inferns interiors que protegeixo del teu rancor...
Jo he sembrat els vents en aquest camp de blat, i m'espero fins recollir els buits que tu has deixat, penso en les oportunitats que he deixat passar...en les ocasions desperdiciades per no saber esperar...
Recordo aquelles nits d'estiu, quan tornàvem a casa tard, per estirar-nos i somiar... cos contra cos, apretats l'un contra l'altre...els àlbums de fotos que em van fer riure tant, les tardes comprant al super-mercat, llavors, quan ja era tard, obríem aquelles cerveses, i ens posàvem a conversar...érem tu i jo, sota la llum de la lluna que es filtrava per la finestra, tu i jo deixant les màscares, tu i jo sent sincers, sent humils, tu i jo lluitant contra les pors.
Avui, els núvols m'expliquen perquè cada cop que veig l'horitzó, m'enrecordo dels teus ulls que pintaven els meus dies grisos de blau cel. Sorprenentment, has deixat de banda els sentiments, has escollit la sortida fàcil, has fugit de mi sense la clau, deixant la porta oberta i caminant cap a la meva última ilusió...
Tanco els ulls i em veig molt lluny d'aquí, diferents realitats per poder-te situar al mapa del meu món actual.
Torno a nèixer cada dia que passa, pensant que ens vam saltar les lleis i les regles, que ens vam dedicar a estimar-nos sense límits.
Jo no volia que tot això acabés així. Cada matí, quan em poso en marxa, acavo arribant a la conclusió de que res serà com abans...m'apunto amb una pistola si sé que ja no dorms sol...t'he de suplicar una paraula, un gest, una mirada, un perdó, t'he de demanar de genolls la meva abolició? O he d'esperar a que no arribis mai...a tornar-me boja cada nit, quan em fico dins al llit, i sento el tacte del teu cos, la teva veu xiuxiuejant, els teus braços encerclant-me, els teus llavis, la teva pell...tot és ell...
Tinc l'ànima plena de dol, el cor se'n resent de tanta tristor,
ja que no puc arribar al final del camí
acompanya'm un dia...per sufocar la meva càrrega...
vine amb mi, per última vegada, i deixa'm calmar el teu dolor
segueix-me fins al precipici que serà la fí dels nostres mals de cap
que jo t'ho dono tot, t'ho dono tot
si passes una estoneta amb mi, i em fas sentir menys extranya...
et necessito al meu costat, abans de saltar sense mirar enrrere
perquè lamentis haver-me deixat anar...haver-me deixat perdre.

1 comentari:

  1. Que bonito.. me ha echo llorar claudia.
    cuando desaparece lo que mas parecia eterno, parece caer el mundo a tus pies....

    ResponElimina